Inicio 9 Poemas 9 On rompen les onades

On rompen les onades

Publicado el 4 de octubre de 2026
     I. Plany

El nen que vaig ser era ploraner, 
buscava llàgrimes
per gastar la por,
per aclarir la llum de la mirada
i retornar a l ́aigua 
la sal que li sobrava.

     II. Mur

Anys d´arena entre els llavis, 
paraules com pedres llançades 
a un pou sec.
Idioma de cop de portes, 
herència del silenci.
Tu estaves a prop, a mil ciutats.

     III. Màscara

Em vaig disfressar de saltamarti. 
Vaig ser l’ocurrent, el pallasso,
el que tapava la por amb un acudit. 
Amarga tècnica:
per fer riure tothom
per dins es col.lapsava el sostre.

     IV. Voramar

Vas passar com la llum sobre l’escuma, 
vaig voler fregar els teus dits;
el teu rumb portava una altra marea. 
Accepto el meu racó en aquesta platja: 
il·lumines les onades que no toco.

     V. Ombra

El gos no va córrer quan el vaig cridar. 
Estava rígid al jardí.
La vida és un fil que es trenca
sense demanar permís.
La mort no busca;
és la marea baixa que retorna.

     VI. Mirall

Em miro les mans,
les arrugues del coll,
el cansament als genolls.
No em fa pena veure com em trenco. 
La fusta vella és la que crema
amb el foc més viu.
     VII. Ressò

¿On van quedar els estius,
les bicicletes sense rumb,
els llibres oberts a l ́herba?
Tot va passar com un estol d ́ocells. 
Avui a les butxaques
només en guardo les plomes.

     VIII. Treva

Vaig carregar a l’esquena dels meus pares 
els meus naufragis, els meus dubtes.
Ara amb la seva edat
entenc el seu silenci.
Em van ensenyar que viure 
és un ofici a palpentes.

     IX. Arrels

Torno al poble.
Les parets ja no són altes;
l’hort és un espai abandonat.
La memòria engrandeix les estances 
esculpides de pols.

     X. Pes

Hi va haver un temps d'acumular 
anhels i vanitats.
Quin pes inútil per al viatge!
Avui en tinc prou amb aquest finestral. 
Veure com s’amaga el sol
darrere els terrats.

     XI. Marea

Ja no em fa por la fi del calendari. 
He viscut els dies amb el seu pes. 
He somrigut, he fracassat.
Quan la nit arribi a la meva finestra, 
la rebré atent,
com qui obre la porta a un conegut.

     XII. Onades

Aquí acaba el que vaig ser. 
El plany. La distància.
El desig i l'oblit.
La memòria és el mar.
Els records, la ressaca.
Resta l’arena blanca. Resta l’aire.



      Oviedo, el 21 de setembre del 2026,
      per al Josep Castelltort i la Teresa Mascó
 
 

 

0 comentarios

Enviar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Te puede interesar

El primer borrón

Escribir un poema es todavía este rastro espeso, oficio de dedos manchados e incertidumbre. Hay una dignidad casi animal en el trazo negro que no engaña. El gel tiembla en la libreta antes de ser geometría en la pantalla. No es solo tinta. Es el peso de un domingo por...

El sagrado vicio

Existe un lugar fuera de los mapas, un rincón de la memoria donde el tiempo se detiene. Alivio o condena saber que para volver debemos esperar, en el destierro, un país secreto que solo vive al cerrar los ojos. Al despertar en esta luz madura de la tarde, cuando el...

Setenta y seis años más un día

Va a ser ese día frío y chubascoso como el de César Vallejo en París. Ese día en que los taxistas  no den el cambio en monedas y que nuestro crédito  sea de plástico. Ese día en que los charcos no reflejen juegos de niños sino a las abuelas volando buscando los...